ELS GOSSOS

Gos

El gos, ca o cutxo (Canis lupus familiaris) és un mamífer domèstic de la família dels cànids. Les proves arqueològiques demostren que el gos ha estat en convivència propera amb els humans des de fa com a mínim 9.000 anys, però possiblement des de fa 14.000 anys.[1] Les proves fòssils demostren que els avantpassats dels gossos moderns ja estaven associats amb els humans fa 100.000 anys.[2].



A les Illes Balears i a parts de la Catalunya Nord el gos rep el nom de ca, que prové directament del mot llatí canis, que al seu torn prové de la forma protoindoeuropea *kwon-[3]. Una de les variacions d'aquesta forma indoeuropea és cuon, que a través del grec antic κύων ha portat a termes de la llengua catalana com ara "cinisme" o "cinocefàlia". L'arrel llatina es reflecteix en altres llengües romàniques: chien, cane, can, câine, cão, etc. D'altra banda, el terme més estès als Països Catalans per referir-se a aquest animal, gos, té un origen expressiu a partir de l'expressió "gus" o "kus", utilitzada antigament per a cridar o dirigir-se als gossos. És atestat per primer cop l'any 1342.[4].


N'hi ha aproximadament 800 races (més que qualsevol altre animal[5]) que varien significativament en dimensions, fisonomia i temperament, i que presenten una gran varietat de colors i de tipus de pèl diferents. Tenen una gran relació amb els humans, servint d'animals de companyia, d'animals de guàrdia, de gossos pigall o de gossos pastors, per exemple.


Amb un nombre estimat de 400 milions de gossos en llars d'arreu del món, és un dels animals de companyia més populars, probablement només superat pels gats.[6] Es creu que el llop gris, del qual és considerat una subespècie, n'és l'avantpassat més immediat.[7] Les investigacions més recents indiquen que el gos fou domesticat per primera vegada a l'est d'Àsia, possiblement a la Xina;[8] tanmateix, és incert si tots els gossos domèstics provenen d'un mateix grup o si el procés de domesticació es repetí diversos cops.

Per mes informació: http://ca.wikipedia.org/wiki/Gos

Els gossos són com els seus amos els ensenyen a ser i moltes vegades el mal caràcter de l'amo influeix en el gos


No és la primera vegada que escric sobre els gossos, ressaltant-ne les qualitats, que els fan ser els millors amics de les persones, anomenades "animals racionals", com si els gossos -que són, per descomptat, animals-, no tinguessin també sentiments, afectes i conductes com els éssers humans. Això darrer -ser capaços de conductes i sentiments, no actuant només per instint- avui ningú mitjanament il.lustrat ho nega, fins al punt que existeix una ciència: l'Etologia, que estudia les conductes i els comportaments dels animals.
És cert que, a vegades, els gossos -alguns gossos-, mosseguen i fan mal, igual que molts éssers humans -animals racionals- ataquen i maten els seus semblants. Però deixant a part el perquè d'aquestes conductes irracionals d'algunes persones -per desgràcia, massa freqüents, qüestió que seria molt llarga d'explicar, sense que jo sàpiga respondre a molts interrogants sobre el tema-, ens hem parat a pensar per quina raó els gossos ataquen, a vegades, les persones? D'ençà que vaig coneixent i tractant els gossos, crec que la resposta s'ha de buscar en el mateix ésser humà.

En efecte, l'home, únic ésser viu que ataca, tortura i mata en moltes ocasions els seus semblants i també els animals per pur plaer, es a dir, gaudint fent-ho -la Psicologia Criminal ens ofereix casos abundants-, està manipulant la genètica i creant races canines el tret principal de les quals és la de ser gossos de presa i d'atac -recordem els nazis-, o bé usant-los en baralles de gossos, espectacle que genera molts diners per als seus amos, per als organitzadors i per als que aposten per un o altre gos. Aquestes races: Bull i Stafford Terrier, per exemple, es venen a neòfits en el món dels gossos, ignorants de la seva educació i ensinistrament. Això, unit a espais poc o gens adequats per a la vida del ca, poques o cap sortida a espais oberts, cadenes a les quals estan lligats quasi tota la vida, falta de carícies i d'afectivitat i maltractaments rebuts pel seu amo, fan que, en ocasions, alguns gossos es tornin contra els homes, dels quals són, sens dubte, els millors amics.

Els gossos són tal com els seus amos els ensenyen a ser i moltes vegades -crec jo- el mal caràcter de l'amo influeix en el gos. Jo estic convençut que l'estimació -que el gos et torna amb escreix-, el bon tracte i els llargs passejos i converses amb ell fan de qualsevol gos el més fidel amic de l'ésser humà i estic segur que molts dels que em llegeixen podrien explicar casos i exemples d'això.
Cada dia, la meva gossa Lluna, creuament de bretó i conillera, que ara té tres anys i mig, es reuneix i juga amb els seus amics: la Trusqui i en Jack, que són pastors alemanys; en Flipi i en Lucas, que són cookers; la Krika i en Suki, que són bretons; l'Snaus i en Drac, que són schwauzer; la Dama, que és una dàlmata; la Kira, que és un boxer; en Pinki, que és un pekinès; en Hondo, que és akita; l'Indi, que és un husky, i en Yako; en Rocco; en Meldrum; la Ruca; la Bilma; la Daki i l'Osi, les races de les quals no recordo -perdó per si me n'oblido d'algun-, i puc assegurar que és tot un espectacle veure com cada gos, a la seva manera, es porta estupendament. Igual que a les persones, s'ha d'educar, cuidar i estimar els gossos. I com diu la dita: "amor amb amor es paga".
Miguel Pérez Capella "Avui"